• On som

Yolanda Ramos durant la sessió de fots: “El món va millor quan ens prenem les coses amb ganes”

Aprofitem la sessió de fotos de la 9a cursa solidària “En marxa per la paràlisi cerebral” per parlar amb l’actriu i humorista Yolanda Ramos, que acompanya la Dèbora i en Javi en el cartell de l’activitat.


Comencem!


Benvinguda a la família de la cursa solidària “En marxa per la paràlisi cerebral”!

Estic encantada de conèixer aquesta família.

Nosaltres també estem molt contents, perquè vas acceptar molt ràpid la nostra proposta.

Sí, de seguida que m’ho van dir vaig tenir-ho clar. En tenia moltes ganes i trobo que és una tasca que s’ha de fer. Qualsevol tribu de l’ésser humà, jo ho dic així, ens hem d’ajudar els uns als altres. Som tribus i ens hem d’ajudar quan algú té una necessitat concreta.

Abans de la cursa, coneixies el col·lectiu o havies col·laborat amb ell?

L’any passat vaig posar-me la samarreta de la cursa, però no us coneixia personalment. Sabia de la vostra existència i de la cursa, perquè us feu veure i el missatge arriba, feu una gran tasca. Així doncs, l’any passat em va arribar una samarreta. El més bonic, però, és venir i estar avui, aquí. Te n’adones de com d’important és.

Malgrat impediments com la distància, vas tenir-ho clar des del principi. Què et va portar al sí definitiu?

Els motius principalment van ser els que comentava. I el que diré potser sembla pàmfil o tou, però és una experiència que m’enriqueix, el fet de poder coneixer persones diferents a mi, i jo diferent a ells. És una experiència que m’il·lusiona i m’agrada. I que m’hagueu escollit a mi també m’afalaga. M’ha agradat veure avui com estaven en Javier i la Dèbora, davant de les càmeres, fent-se fotos. Les ganes de viure…

En el teu dia a dia, tens contacte habitual amb persones amb discapacitat?

Amb discapacitat sí, però exactament amb paràlisi cerebral no. És la primera vegada que tinc una trobada d’aquest tipus i m’ha encantat. La Dèbora m’explicava que era la millor amiga del Javier, i com s’entenien encara que ell no parli. Aquesta comunicació, aquesta amistat, és tan xulo!

Pot ser també que de vegades, per la distància i desconeixement, ens perdem moltes coses?

Exacte, i són coses que jo no me les vull perdre. Són coses que m’interessen realment. M’interessa veure i conèixer com gent a qui li manquen unes eines, jo ho veig així, gent com jo que requereix d’uns suports, s’espavila per continuar comunicant i fent la seva vida.

Quan tens les eines, quan comptes amb suports, hi ha molta més possibilitat d’inclusió i accessibilitat.

Exactament. Sí, sí!

Has parlat amb la Dèbora de la relació que tenien, dels seus interessos. Com t’has sentit durant la sessió de fotografies?

M’he sentit molt bé. Els veus tan feliços del moment que vivien, perquè jo hi estic molt més acostumada. Però per ells era una novetat i m’he sentit molt feliç i propera de poder-los acompanyar. Quan algú viu una cosa i t’encomana la felicitat és un moment màgic.

No sé si també et fa repensar allò que per tu pot ser habitual, com una sessió de fotografies, i que per la majoria de les persones no ho és tant?

Exacte, i veure com en Javier, que es comunica menys, veure com també ho vivia i ho expressava. Poder ser part d’una experiència així, de la felicitat de qualsevol persona, és un goig.

Ho vius, també, com una responsabilitat pel fet de tenir visibilitat pública?

Jo no m’ho prenc així. Potser soc egoista, però no he vingut pensant que “s’havia de fer”. Al rebre la proposta vaig pensar que era molt xulo, i vaig decidir que hi aniria. Responsabilitat, a més, sona malament. Tan responsabilitat com deure. Qui s’ho prengui com una responsabilitat crec que no va ben encaminat. No és responsabilitat, el fet que hi participi, és una cosa que em surt.

Hi ha persones que no hi entrarien a conèixer el col·lectiu. Encara hi ha moltes barreres… En canvi tu hi has entrar molt bé, molt ràpid i amb moltes ganes.

Sí, però no per responsabilitat. Crec que quan millor va el món és quan ens prenem les coses amb ganes.

Ets imatge de la cursa. Ets de posar-te en marxa i córrer?

No, gens! Si puc aquell dia vindré a la cursa, però en realitat no soc gens d’anar a córrer ni fer esport. T’ho asseguro. A més, no m’agrada gens. M’encantaria que sí que m’agradés, però no hi ha manera. Diuen que està tan bé, que arribes a casa amb les endorfines i tot, però…

Millor ho deixem a algú altre?

Això de córrer sí que ho veig com un deure, una responsabilitat…

Com saps, a la cursa fem un recorregut de cinc quilòmetres i un d’un quilòmetre. El dia de la cursa quin faràs?

El d’1 km! Si intento fer el de 5km em moro, i quedaria molt malament que la part visible de la cursa es desmaïi al mig del carrer.

Related Post

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *